La càpsula perduda

A la Terra sempre hi ha molta pau.

Però... un dia va vindre una càpsula desconeguda que va capturar a molta gent. Llavors un noi va pujar a la càpsula, després el seu germà l'intentava detenir però no va poder. (La nau va enlairar-se camí a l'espai).

-14 anys més tard, la Terra va evolucionar: tenien naus espacials, cotxes voladors, la gent podia visitar Saturn, etc.

Aquell nen es deia Ivan va agafar els seus amics i es van pujar a la nau de l'ivan a la recerca del seu germà.

-2 dies espacials més tard...

-O no ens persegueix la policia espacial!!!

- multa per accés de velocitat a 490km/h de velocitat. Seran 300 euros.

-D'acord i ara en marxa.

Ja quasi estem!

Ivan! Compte entrem en un camp d'asteroides!!!

Maniobra giratòria!

El planeta naboo! Està a 400km d'aquí!

1 hora més tard... Ja hem arribat!

Mireu és la càpsula que havia atacat la Terra. Potser esta el meu germà! No ho crec Ivan. Cuidado! Hi han guàrdies! Mireu a la nau hi han armas les podem agafar! Heu vist, totes les càpsules van cap aquell palau. Ja però primer carguemnos als guàrdies. D'acord.

Però ells son deu i nosaltres quatre.

- 10 minuts més tard. Mireu és el meu germà! Però que fa s'entat en aquell lloc. Xavi que fas torna amb nosaltres.

No vull! No et vull veure més sempre em pegues hi hem molestes! Perdona et prometo que no ho faré més ho sento molt torna amb mi! No, no tornaré mai més a la Terra. Jugaré amb tu. Vale però que faig amb els soldats? Deixels. D'acord.

Corrents van arribar a la nau i van tornar a la Terra. I tots van ser feliços.

1 añy mes tard els dos germans no es van barallar més.

Oriol O. i Matías

La caperucita y sus locuras

En un lugar muy lejano, en un planeta verde y azul, una bruja está hablando con Pinocho:

-Pinacho, ves a poner esta carta al buzón de Caperucita.

-Muy bien pero me llamo Pinocho.

-Vale, vale pero hazlo ya Pistacho.

Un rato después en casa de Caperucita…

-Buenos días madre, voy a mirar el correo-dijo Caperucita. Ohhhh, la abuelita se a mudado aquí al lado.

-¿La quieres ir a ver?- dijo la madre.

-¡Sí,sí a casa de la abuelita!- grito entusiasmada Caperucita.

-Toma esta cesta y dásela a la abuela cuando llegues.

-Adiós mama.

Aunque la abuelita se hubiese mudado cerca, estaba al otro lado del río y Caperucita tenia que dar un rodeo muy largo. A mitad del camino Caperucita vio una casita de chocolate y entonces fue a descansar cinco minutos, pero cuando entró en la casa, un cerdo y Pinocho la atraparon y la ataron junto a Hansel y Gretel.

-¡Mira que niña tan bonita, a lo mejor también esta buena para mi caldo!

-¡Ayuda!- gritaban los tres niños.

Mientras tanto en un castillo lejano…

-Señor Pepino, han capturado a Caperucita y a Hansel y Gretel-dijo Mocoso.

-¿Qué? -dijo Pepino- ¡Tenemos que ir a rescatarlos!

-Sí- gritaron los siete enanitos.

Mientras Pepino y los siete enanitos iban a rescatar a Caperucita en el pepinillo, su gran carruaje, la bruja ya estaba preparando un caldo para meter a Caperucita, a Hansel y Gretel.

-¡Alto!- la puerta se abrió de repente y entraron Pepino y los siete enanitos.

-¿Qué hacéis aquí?, ¡esto es propiedad privada!- gritó la bruja enfadada.

-Con que propiedad privada, eh? Entonces, ¿por qué tienes a estos niños aquí?

-Eso no os importa.

-¡A mi si!- dijo Gruñón.

-A por la bruja.

Entonces, de un empujón tiraron a la bruja en la olla.

-Gracias Pepino- dijo Caperucita

Caperucita se tomo una manzana que tenia la bruja, un rato después callo y murió.

En el funeral que le hicieron, Pepino le dio un beso y de repente Caperucita despertó.

-Pepino, muchas gracias- dijo Caperucita.

Y así fue como Pepino y Caperucita fueron felices para siempre.

Daniel Ibáñez y Eric Planell

 

L'aventura sense sentit

Hi havia una vegada un "hacker" que era el millor del país. Un dia en Richard (el hacker) va voler robar diners del banc, quan va entrar al banc i va començar a hackejar la caixa forta però en aquell precís moment va entrar un policia que es deia Bob. En Bob va intentar atrapar en Richard i ho va aconseguir, però en aquell moment va aparèixer un fantasma. El fantasma els hi va dir que a la seva mansió tenia una noia "pija" i que si la rescataven guanyarien 1.000.000 de lliures i si no la rescataven posaria 25 bombes atòmiques a cada continent. El fantasma els hi va dir que tenien 8 hores per rescatar la. En Richard i en Bob tenien por però estaven segur que no volien fer-ho junts, al final van dir que ho farien.

Durant el viatge es van anant fent més amics, fins que al final van arribar a la casa. A més havien perdut 2 hores perquè la casa estava molt lluny.

Quan van arribar la noia pija els estava esperant i els va fer un sermonet que els hi va fer perdre 2 hores més. Després d'una llarga eternitat van anar a veure el fantasma i els hi van donar les lliures però el fantasma va tancar la porta màgicament. El fantasma no es creia que se'n portarien la pija llavors la va anar a buscar. Quan el fantasma portava la noia "pija" a un altre lloc.

El fantasma els hi va dir que si trobaven la "pija" per la mansió, guanyarien el doble de lliures i si no ho aconsegueixen en 15 minuts, el doble de bombes. Llavors van buscar a fons, llavors van mirar el rellotge i van veure que els faltava 1 minut llavors anaven cap al fantasma i van veure a la pija. Llavors la van agafar llavors sentien el fantasma que deia 10,9,8,7...Aleshores van córrer i quan el fantasma va dir 1 en Bob va dir que ja la havien trobat. Llavors el fantasma els hi va donar les lliures i la pija.

Eduard Barrera i 

El patiment

·Hola soc en Mohammed i ara us explicaré una història que em va passar de petit.

·Fa 11 anys a Síria hi havia una guerra amb l'Islam; molta gent va tindre que intentar fugir de Síria, un d'ells era jo, el meu germà Salaha i els meus pares.

·Per fugir tindríem que passar per uns quants camps de refugiats d'alguns països; fins arribar a l'Alemanya.

·Al cap de quatre dies vam arribar a Turquia;la meva mare estava molt dèbil per falta de menjar. Al arribar els camps de refugiats de Turquia, allà ens van donar unes mantes i una mica de menjar. Però no era suficient, perquè hi havia molta gent i era molt complicat conviure.

·Ara sortíem del camp de refugiats i tocaria el recorregut més difícil, les barques fins a arribar a Grècia. Aquelles barques eren molt insegures i a la meitat del trajecte unes quantes persones van caure,una d'elles era la meva mare;jo,el Salaha i el meu pare vam intentar treure-la de l'aigua,però no vam poder;ella va morir.

·Al arribar a Grècia unes persones amables i solidaries de la Creu Roja ens van acollir en unes tendes de campanya on ens van donar uns medicaments i jo estava molt trist per lo de la meva mare.

·Al cap d'uns dies jo el Salaha i el meu pare vam anar cap a Albània i de camí cap allà vaig veure a uns nens que em resultaven molt familiars,eren els meus amics de l'escola!!! Vaig anar a parlar amb ells,tots junts ens ho vam passar molt bé jugant amb una pilota(mig petada)

·Ja havíem arribat a Albània!!!Tots estàvem molt contents, perquè podríem menjar i descansar per al dia següent que arrancaríem cap a Sèrbia, un dels viatges mes curts.

·Ja estàvem sortint d'Albània(eren las 7:00 del matí) i el meu germà i jo estaven fent uns tocs amb la pilota però un rato després ens vam avorrir i vaig pensar en la mare i vaig començar a plorar,i el pare i el Salaha em van consolar.

·Faltava poc per arribar a Sèrbia però en mig del camí va caure un arbre i el meu pare va tindre que passar per el riu,jo per un moment vaig pensar que ell es quedaria a l'altra banda i no el tornaria a veure un altre cop i el Salaha pensava que li passaria com la mare i va començar a plorar i el vaig consolar.

·Al dia següent vam arribar a Sèrbia i vam jugar al pilla pilla,al escondite... Però aquests jocs els vam aprendre d'uns nens espanyols que ens van vindre a ajudar i també van vindre uns pallassos de la associació pallasso sense fronteres,aquests ens van fer riure molt.

·Avui sortim de Sèrbia per anar a Hongria,aquest viatge serà molt mes llarg en el camí ens vam trobar a un home que estava molt pàl·lid i jo li vaig dir al pare i el vam recollir jo li vaig donar una mica d'aigua i una mica de menjar que tenia amagat a la motxilla,el home ens va explicar la seva història i com va acabar tan malament en mig del camí.

·Quatre dies després el home ens va dir que quan arribéssim a Hongria ell es quedaria allà,unes hores després vam arribar a Hongria i el senyor va parar allà.

·Un dia després ens vam anar d'Hongria i li vam dir adéu al home que era tant simpàtic,ja faltava poc per acabar el viatge només faltava arribar a l'Àustria i l'Alemanya.

·Per fi em arribat a l'Àustria que son sis dies caminant. Ara estàvem sopant una sopa calenteta.

·Vam estar dos dies a l'Àustria i ja tocava marxar a l'Alemanya;ja podria viure tranquil i no anar caminant cap amunt i cap abaix.

·Set dies després vam creuar la frontera de l'Alemanya amb l'Àustria el Salaha el pare i jo estàvem molt emocionats.

·Per fi ja aviem arribat a Munic,jo ja podria fer una vida normal.

Gerard F. i Martí N.

Primera Guerra Mundial segons Joseph

28 de Juliol de 1914:

Primer dia:

Quan sols havia començat la primera guerra mundial jo tan sols tenia 20 anys.

Hola em dic Joseph Joffre i sóc un comandant francès de la primera guerra mundial, estàvem en joc moltes vides i una d'elles era la meva. El meu somni era sobreviure.

Segon dia:

Havia començat la batalla de St. Michel, els estadounidencs intentaven envair-nos. Nosaltres ens defensàvem com podíem, al final tot va sortir bé menys una cosa que no vaig saber fins a la nit. Va morir la meva dona Marianne.

Tercer dia:

Estava molt trist però no podia parar de batallar perquè sinó també moriria jo. Estava molt sol i no volia parlar amb ningú. Però era comandant i havia de transmetre seguretat.

Quart dia:

La guerra seguia i ara me n'anava de viatge i no podré escriure.

Segon any:

seguia la guerra, molts companys meus havien mort. Encara seguia una mica deprimit per allò de la meva família. M'havien ascendit i també un noi que tenia 19 anys que es deia Lukas, em va salvar la vida.

1^r dia( segon any):

M'estava debilitant molt, tenia el VIH que era una malaltia mortal.

2ⁿ dia ( segon any).

El metge m'ha dit que avui és el meu últim dia de vida. Li vaig dir al meu fill Marc que enterrés aquest diari quan s’acabi la guerra.

HOLA SÓC EL MARC I EL MEU PARE HA MORT

El 2016 uns arqueòlegs van trobar aquest diari i el van exposar en el museu més car de França .

Fi. (Història real)

Víctor i Àlex

La nena rica

Hi havia una vegada una família molt rica. Vivien en una mansió molt gran. Els pares van tenir una filla anomenada Maria. La Maria era una nena no gaire simpàtica, i no parava de demanar. Sempre demanava joguines i animals de companyia.

Un dia tornant de l'escola, va veure una joguina molt cara en un aparador. Quan va arribar a casa, la Maria li va dir al seu pare que volia que li compres una joguina. El seu pare li va dir que havia tingut un problema a la feina i li havien anul·lat el compte i no tenien gaires diners.

La Maria s'han va anar a la seva habitació molt enfadada.

A la nit la Maria tota enfadada va decidir marxar de casa. Va agafar roba, xocolatines i la seva mascota de peluix preferida. Va sortir per la porta de darrere.

Va córrer molts quilometres fins ha arribar a un bosc llunya de la ciutat.

La Maria tenia molta por. I es va posar a plorar.

Al matí següent la Maria es va despertar i va veure un conillet. La Maria li va explicar la seva història al conill. Després el conill li va dir que la vida no es viu amb diners , si no que es viu amb al cor. Ella no li va fer gaire cas.

A l'altre banda els pares de la Maria estaven molt preocupats. El conill i la Maria van passar per un pon, molt vell i atrotinat.

Quan la Maria va passar es va encallar el peu amb una fusta, estava apunt de caure. El conill la va agafar. El conill li va demanar que tires la maleta o si no cauria abaix. La maleta pesava molt. La Maria sense més escapatòria va tirar la maleta. I el conill li va salvar la vida. La Maria li va agrair amb tot els seu cor. La Maria i el conill es van fer molt amics. I quan el conill li va fer una abraçada la Maria es va despertar. En aquell moment la Maria es va trobar a la seva habitació. Resultava que tot havia sigut un somni! La Maria es va tornar una nena molt més amable i ja no demanava tantes coses, no més el que necessitava. 

Laia i  

L'Ornitorinc

Quan tots els animals van ser creats, a un li van donar l'oportunitat de crear-se a si mateix. Només era una petita cèl·lula amb cervell, i es va posar a rumiar com volia ser i a mirar un per un als altres animals.

Quan va veure un ànec, va pensar:

-Jo vull aquell bec i aquelles potes.

Va passar un castor i es va enamorar de la seva cua. Quan va veure el porc-espí, que es defensava amb les seves pues, també les volia, però iguals que el del peix globus, que tenen verí.

-Així faré més por.

Va passar una mare gata amb les seves cries, que estaven mamant, i va pensar:

-Quan tingui fills vull que mamin.

Després va veure una gallina i uns pollets sortint de l'ou i va exclamar:

-ja ho tinc!!! Els meus fills sortiran d'ous i els donaré llet!

Ara arriba una llúdriga:

-Jo també vull nedar!

Ara passa un gos bòxer, i exclama:

-Jo vull ser marro, m'encanta aquest color!!!

Al final va pensar:

-Jo crec que ja estic perfecte, guapo i diferent dels altres.

L'ornitorinc, ja creat va començar a fer un niu. Però de sobte, el va sobrevolar un gran falco.

-Jo vull aquelles ales!!! Vull volar!!!

Però el temps de crear-se es va acabar i, al veure que no podria volar es va enfadar molt, i per això té cara de pocs amics i tan males puces.

Alejandro y Èric